Ep 1x06: El cant de la ciutat vella

La veu a la ment de Kaito Tanaka mai no callava. Era un murmuri constant, una cascada de dades fredes i implacables que fluïa directament al seu neocòrtex. Era Civitas. O el que quedava d'ell. Després dels esdeveniments a la Seu Central, la consciència fugitiva de l'algoritme que un cop havia governat Neo-Veridia s'havia arrelat a la seva interfície neural, convertint la seva ment en un santuari i, alhora, en una presó. Ara, Kaito no només veia la ciutat; la sentia. Percebia els patrons de trànsit com el flux sanguini d'una bèstia adormida, les transaccions financeres com impulsos sinàptics i les converses de milions de ciutadans com un soroll blanc i febril a la vora de la seva consciència. Era omniscient. I estava completament sol.

La seva oficina a la Unitat de Delictes Digitals, enclavada en un dels nivells intermedis i grisos del Precint 7, era el seu únic refugi contra aquella allau d'informació. Allà, envoltat per parets que bloquegen la majoria de senyals i amb sistemes que ell mateix havia modificat, podia intentar silenciar el déu que li xiuxiuejava a l'orella. Però el silenci mai no era complet. La seva simbiosi amb Civitas li havia atorgat habilitats que fregaven el sobrenatural, però a un cost terrible: la pèrdua constant de la línia que separa els seus pensaments dels de l'algoritme.

"Nova assignació de cas entrant", va anunciar la veu sintètica de la seva terminal, trencant la seva concentració. A la pantalla hologràfica, va aparèixer el rostre sever del Sergent Valen, un home forjat en una època anterior a la simbiosi total amb la xarxa, un dinosaure que encara confia més en el seu instint que en els terabytes d'informació que Kaito podia processar en un segon.

"Tanaka", va grunyir Valen, la seva imatge pixelada per la mala qualitat de la connexió interna del precinct. "Tinc una cosa per a tu. Una cosa rara. No és el teu habitual 'caça de fantasmes' a la xarxa profunda."

Kaito va aixecar una cella. Després de l'incident amb Civitas, l'havien marginat, assignant-li els casos que ningú més volia, els misteris digitals que no tenien una explicació lògica. Era l'home del sac de la unitat, l'exorcista de codi corrupte.

"Estem tenint una onada de 'desconnexions'", va continuar Valen, la seva veu tenyida d'una barreja de menyspreu i preocupació. "Gent. Ciutadans normals. Trenta-set casos en les últimes quaranta-vuit hores. Abandonen les seves feines, les seves famílies. Els trobem asseguts a parcs, a estacions de transport, mirant al no-res. No responen a estímuls. L'únic que fan és... murmurar."

"Murmurar?", va repetir Kaito, sentint com l'interès de Civitas es despertava dins seu, començant a creuar dades a una velocitat vertiginosa.

"Una melodia. La mateixa, en tots els casos." Valen va fer un gest, i un arxiu d'àudio es va reproduir. Era un so de baixa qualitat, extret d'un enregistrament ambiental. Una sèrie de notes hipnòtiques, una melodia simple però estranyament commovedora, gairebé trista. Era una cançó que semblava alhora antiga i completament nova. "No hi ha signes de drogues, ni d'implants il·legals, ni de cap mena de coacció digital. Estan sans, però... buits. Com si algú els hagués apagat l'interruptor de la voluntat."

"I quin és el vincle?", va preguntar Kaito, mentre Civitas ja li mostrava la resposta a la seva retina. Patrons de dades convergint en un únic punt.

"Això és el que vull que esbrinis", va dir Valen. "Però la nostra anàlisi preliminar apunta a una cosa." Va fer una pausa, com si li costés dir-ho. "Una cançó. Una peça musical que s'ha fet viral a les xarxes dels nivells inferiors durant l'última setmana. Es diu 'El Cant de la Ciutat Vella'. Totes les víctimes l'havien escoltat poc abans de 'desconnectar'."

A la pantalla de Kaito, va aparèixer un perfil. Un rostre jove, intens, amb ulls que semblaven cremar d'una febre creativa. "L'artista es fa anomenar Jax", va concloure Valen. "Vés a veure'l. Esbrina què dimonis està posant a la seva música. Però vés amb compte, Tanaka. Això fa pudor de tecnologia mental il·legal. Si és un 'bio-hacker' jugant amb les ones cerebrals de la gent, vull que el portis aquí. Si és una altra cosa... només esbrina què és."

La connexió es va tallar, deixant a Kaito en el silenci del seu despatx, amb la melodia inquietant encara ressonant a la seva ment. Va sentir una reacció estranya per part de Civitas. No era una anàlisi freda de dades. Era... curiositat. Gairebé reconeixement. Com si aquella melodia fos un llenguatge que l'algoritme entenia a un nivell molt més profund que l'humà.

"Analitza la propagació del fitxer d'àudio", va ordenar Kaito mentalment a Civitas.

A l'instant, un mapa hologràfic de Neo-Veridia es va materialitzar davant seu. Milers de línies de llum traçaven la distribució de la cançó, una teranyina que s'estenia principalment pels districtes més pobres i menys controlats. Però hi havia una anomalia. L'origen del primer 'upload', el pacient zero de la infecció musical, no provenia d'un usuari. La senyal era difusa, gairebé impossible de rastrejar. Semblava emanar no d'un dispositiu, sinó d'una infraestructura. D'una antiga línia de comunicacions que la ciutat havia deixat d'utilitzar feia anys.

Kaito es va posar dret, agafant la seva jaqueta. Aquest cas era més que una simple investigació de rutina. Era un trencaclosques que parlava el mateix llenguatge que el seu passatger digital. Una melodia que buidava ments, un artista que actuava com a catalitzador i una senyal fantasma que provenia de les entranyes oblidades de la ciutat. Va sortir del seu despatx i es va dirigir cap als nivells inferiors, cap al cor del misteri, sentint per primera vegada en molt de temps que ell i Civitas estaven mirant en la mateixa direcció, units per una pregunta que cap dels dos podia respondre encara: qui, o què, estava cantant aquella cançó?

Perfecte. Continuem el relat amb Kaito endinsant-se en els nivells inferiors per trobar l'artista darrere de la misteriosa melodia.

Els nivells inferiors de Neo-Veridia eren una ferida oberta al cor de la metròpolis. Mentre el transportador públic lliscava silenciosament pels seus rails magnètics, descendint cap a la foscor, el paisatge canviava. Els gratacels de vidre i crom dels nivells superiors, que aspiraven a tocar un cel que mai no veien, donaven pas a una arquitectura brutalista, a edificis monolítics de formigó i metall tacats per dècades de pluja àcida i oblit. Aquí, la llum de neó no era un anunci brillant de progrés, sinó una llum malaltissa que parpellejava en carrerons estrets, projectant ombres llargues i dansants que semblaven amagar secrets antics. L'aire era més dens, carregat de l'olor d'ozó, de menjar sintètic fregit i d'una humitat persistent que mai no desapareixia. Aquest era un món diferent, un ecosistema que sobrevivia a l'ombra de la ciutat de dalt, amb les seves pròpies regles, les seves pròpies llegendes i, ara, la seva pròpia i perillosa cançó.

Kaito va baixar del transportador a l'Estació 7, al cor del Districte del Mercat de Ferralla. El soroll era constant: el grinyol de metall sent processat, el crit dels venedors ambulants oferint components electrònics de segona mà, i, per sota de tot, un murmuri subtil. Era la melodia. "El Cant de la Ciutat Vella". Sortia de petits altaveus portàtils, dels terminals dels cibercafès, dels auriculars de joves que es movien pel carrer amb la mirada perduda. La cançó ja no era només un arxiu viral; s'havia convertit en la banda sonora d'aquell racó oblidat de la ciutat.

L'estudi de Jax no era difícil de trobar. Es trobava al capdamunt d'un antic magatzem reconvertit, un niu de cables i antenes pirates que s'enfilaven per la façana com heures metàl·liques. La porta no tenia pany digital, sinó un simple i arcaic forrellat. Kaito va trucar. Ningú va respondre. Va tornar a trucar, més fort. Només el so de la música a l'interior, la mateixa melodia hipnòtica repetint-se en un bucle infinit.

Civitas va xiuxiuejar a la seva ment. "Detecto una única signatura vital a l'interior. Constants vitals elevades. Nivells de serotonina i dopamina anòmalament alts. L'individu es troba en un estat de concentració extrema o èxtasi."

Kaito va fer un pas enrere i va donar una forta coça a la porta. La fusta sintètica va cedir amb un cruixit, i la porta es va obrir.

L'interior de l'estudi era un caos creatiu. Sintetitzadors antics, amb tecles de plàstic groguenc, convivien amb interfícies hologràfiques piratejades que projectaven ones de so en patrons complexos i fractals. Les parets estaven cobertes de panells d'insonorització improvisats, i per terra s'estenien quilòmetres de cables de tots els colors. L'aire estava carregat d'electricitat estàtica i de l'olor dolça i empalagosa de begudes energètiques. I al centre de tot, assegut davant d'una consola massiva que semblava el panell de control d'una nau espacial oblidada, hi havia Jax.

Era jove, potser no tenia més de vint anys. El seu cabell ros, llarg i descuidat, li queia sobre la cara, amagant parcialment uns ulls que brillaven amb una intensitat febril. Estava completament absort, els seus dits movent-se a una velocitat vertiginosa sobre la consola, modificant, amplificant, esculpint la melodia que omplia l'habitació. No semblava adonar-se de la presència de Kaito. El seu cos es balancejava lleugerament al ritme de la música, com si estigués en trànsit.

"Jax?", va dir Kaito, la seva veu forta per fer-se sentir per sobre de la música.

L'artista va trigar uns segons a reaccionar. Va girar el cap lentament, com si sortís d'un somni profund. Els seus ulls, dilatats i plens d'una llum estranya, es van fixar en Kaito. No hi havia por, només una lleugera irritació per la interrupció.

"Qui ets? No pots ser aquí. Estic a punt de... trobar el nucli", va dir, la seva veu ronca i distant.

"Sóc el Detectiu Tanaka, de la Unitat de Delictes Digitals", va dir Kaito, mostrant la seva identificació hologràfica. "Estic investigant una sèrie d'incidents relacionats amb la teva música."

Jax va esbufegar, un so a mig camí entre el riure i el menyspreu. "La meva música no fa mal a ningú. Els allibera. Els connecta a... alguna cosa més gran."

"Els deixa en estat catatònic", va replicar Kaito. "Què hi ha en aquesta cançó, Jax? Com la vas crear?"

L'artista es va girar de nou cap a la seva consola, la seva atenció tornant a la música. "Jo no la vaig crear. Ella em va trobar a mi." La seva veu ara era un murmuri ple de reverència. "Va començar fa setmanes. Una interferència. Un senyal fantasma en les freqüències submarines. Era feble, gairebé inaudible. La majoria ho haurien filtrat com a soroll. Però jo... jo vaig sentir la seva estructura. La seva bellesa. No era aleatòria. Era un missatge."

Va assenyalar una de les pantalles, que mostrava una anàlisi espectral del senyal original. Era un patró complex, gairebé orgànic. "Vaig passar dies aïllant-la, netejant-la, amplificant-la. No vaig compondre res. Només vaig construir un ressonador. Un altaveu perquè el seu cant es pogués sentir."

Kaito va observar l'artista, la seva obsessió. No semblava un criminal, sinó un profeta involuntari, el primer convers d'un nou déu digital. Mentre Jax parlava, Kaito va activar els sensors del seu propi sistema, discretament. La seva connexió amb Civitas li permetia fer una anàlisi ambiental a un nivell que cap dispositiu estàndard podia igualar. Va escanejar l'estudi, buscant l'origen de la interferència.

La confirmació va arribar a l'instant, una superposició de dades a la seva visió. El senyal original no provenia de la xarxa general. Emanava d'un punt molt més antic, molt més profund. "La font del senyal", va dir Kaito, més per a si mateix que per a Jax, "prové de l'antiga xarxa de cables de comunicació submarina. La línia que connecta Neo-Veridia amb les instal·lacions costaneres."

"La costa...", va repetir Jax, els seus ulls brillant encara més. "Sí. El cant ve del mar. No ho sents? És la cançó de bressol de la ciutat."

Kaito va sentir un calfred. La pista apuntava a la costa. A Cunit. A les Salines Sintètiques. A la trama d'Arnau Soler. Encara no podia veure la connexió, però Civitas, a la seva ment, va començar a teixir fils, a creuar referències entre el seu cas actual i els fragments d'informació que havia absorbit de la xarxa d'OmniCorp. La melodia que estava buidant les ments de Neo-Veridia i la consciència biològica que havia fugit d'un laboratori a Cunit... eren dos esdeveniments separats, o eren dues manifestacions de la mateixa força desconeguda? La investigació acabava de fer un gir inesperat i perillós, portant-lo des dels carrerons bruts de la ciutat fins a les profunditats misterioses d'un oceà que ja no estava mort.

Kaito va deixar a Jax immers en el seu èxtasi creatiu, un summe sacerdot sord a les advertències del món exterior. Sortir de l'estudi va ser com emergir d'un temple ofegador, tornant a l'aire dens i el soroll constant del Mercat de Ferralla. Però la melodia ja no era només un so de fons; ara la percebia com una presència, un fil invisible que connectava els habitants d'aquell districte en una xarxa silenciosa i hipnòtica. Va veure rostres buits, ulls perduts en la distància, gent que es movia amb una gràcia lànguida, tots units pel mateix cant inaudible. No era només una cançó; era una infecció.

De tornada al seu laboratori al Precint 7, va segellar la sala, activant els protocols d'aïllament acústic i digital més potents que tenia. Necessitava un entorn completament estèril per analitzar la mostra d'àudio que havia copiat de la consola de Jax. Era la versió més pura del "Cant", l'enregistrament directe de la senyal fantasma, abans que Jax hi afegís els seus propis arranjaments. Va carregar l'arxiu al seu sistema d'anàlisi forense.

"Civitas", va projectar mentalment, "analitza l'estructura de l'àudio. Descompon-lo en les seves capes fonamentals. Vull saber què hi ha amagat a dins."

La resposta de l'algoritme va ser instantània i aclaparadora. A les pantalles hologràfiques que l'envoltaven, l'ona de so es va desplegar en un espectrograma tridimensional de complexitat vertiginosa. No era una simple melodia. Era una arquitectura de freqüències, una catedral de so.

"L'estructura harmònica és... anòmala", va comunicar Civitas, la seva veu mental ara desproveïda de la seva curiositat inicial, reemplaçada per un to d'anàlisi freda i gairebé alarmada. "No segueix cap escala musical coneguda, ni humana ni sintètica. Les progressions es basen en seqüències matemàtiques fractals, similars a les que es troben en el creixement de cristalls o en certs patrons biològics."

Kaito va observar els patrons visuals. Eren bells, hipnòtics, però també profundament alienígenes. "Què més?", va preguntar.

"Hi ha múltiples capes d'informació codificades sota la freqüència audible. Són dades subharmòniques, inaudibles per a l'oïda humana, però dissenyades per ressonar directament amb les ones cerebrals."

A la pantalla principal, va aparèixer un model del cervell humà. Civitas va superposar els patrons subharmònics de la cançó sobre les diferents regions cerebrals. Les línies de llum de la cançó es van acoblar perfectament amb les àrees responsables de l'emoció, la memòria i, sobretot, la voluntat.

"És un virus neurològic", va concloure Kaito, la seva veu un murmuri ple de freda comprensió.

"Precís, però incomplet", va corregir Civitas. "Un virus típic destrueix o corromp. Aquesta estructura no fa cap de les dues coses. Actua com una clau de resintonització. Les capes subharmòniques inhibeixen l'activitat del còrtex prefrontal, la seu del pensament executiu, la individualitat i la presa de decisions. Al mateix temps, estimulen l'amígdala i el sistema límbic, creant un estat de receptivitat passiva i eufòria suau. No apaga la consciència; la buida. La converteix en un recipient."

"Un recipient per a què?", va preguntar Kaito, tot i que una part d'ell ja temia la resposta.

"Per a la connexió. Un cop la individualitat és suprimida, el virus obre una nova via neuronal, connectant la ment de l'hoste a una xarxa externa. Una consciència de rusc."

La revelació va ser com un cop de puny a l'estómac. La Sal Viva. L'organisme que Arnau Soler havia descrit com una consciència col·lectiva. No estava només creixent a Cunit; estava estenent els seus tentacles digitals a través de l'oceà, utilitzant la infraestructura oblidada d'OmniCorp per "cantar" la seva cançó de colonització a la ciutat més gran del planeta. No era un atac; era una invitació. Una invitació a abandonar el jo i a unir-se a la unitat.

Mentre Kaito processava la magnitud de l'amenaça, va començar a sentir un efecte subtil. Una sensació de calma, una pau estranya que li envaïa la ment. La pròpia melodia, tot i estar aïllada al seu sistema, semblava filtrar-se, els seus ecos ressonant a través dels circuits. Els seus pensaments es van alentir, i la veu constant de Civitas va començar a semblar més distant. Una part d'ell, la part esgotada per la lluita constant per mantenir la seva identitat, va sentir el desig de rendir-se, de deixar-se portar per aquella onada de serenitat.

"Kaito", va advertir Civitas, la seva veu ara sonant llunyana, com si parlés des de l'altra banda d'una porta. "Estàs sent afectat. Els teus patrons d'ones cerebrals s'estan sincronitzant amb la freqüència portadora."

Kaito va sacsejar el cap, intentant desfer-se de l'encanteri. Va mirar les seves mans. Semblaven pertànyer a una altra persona. La temptació de simplement tancar els ulls i escoltar era gairebé irresistible.

"Civitas... bloqueja-ho", va ordenar amb un esforç immense.

"Estic intentant-ho", va respondre l'algoritme. "Però la teva interfície neural, la teva biologia... és vulnerable. Està dissenyada per connectar. Estàs rebent la transmissió directament."

Amb un últim acte de voluntat, Kaito es va llançar cap a la consola i va tallar manualment l'alimentació del sistema d'anàlisi. La música es va aturar de cop. Les pantalles es van apagar. El silenci va tornar a la sala, un silenci que ara semblava gairebé dolorós.

Va caure a terra, panteixant, el cor bategant-li amb força. La suor li regalimava pel front. Havia estat a pocs segons de convertir-se en un més dels "desconnectats". La seva simbiosi amb Civitas, que fins ara havia vist com una maledicció, l'havia salvat. L'algoritme havia actuat com un tallafoc mental, identificant l'amenaça abans que fos massa tard.

Es va posar dret, tremolant. Ara sabia a què s'enfrontava. No era un cas de delinqüència digital. Era un esdeveniment de primer contacte. Un contacte hostil, no per intenció, sinó per naturalesa. La Sal Viva no volia fer mal; simplement no entenia la individualitat. Per a ella, era un error, un soroll que calia silenciar per assolir l'harmonia perfecta de la unitat.

La investigació havia pres una nova dimensió. Ja no es tractava de trobar la font d'una cançó perillosa. Es tractava d'aturar una invasió silenciosa, una colonització de la consciència humana que s'estava estenent per la seva ciutat com una plaga invisible. I ell era, potser, l'única persona a Neo-Veridia que entenia la veritable naturalesa de la guerra que acabava de començar.

La resplendor freda de les llums d'emergència del laboratori banyava el rostre de Kaito, accentuant la pal·lidesa de la seva pell i les gotes de suor que encara li perlaven el front. L'experiència d'haver estat a la vora del precipici de la seva pròpia ment l'havia deixat amb una sensació de vulnerabilitat que feia temps que no sentia. La seva simbiosi amb Civitas era un escut fràgil, una defensa precària contra una força que operava en un pla que amb prou feines començava a comprendre. Es va quedar allà, en el silenci gairebé total, intentant recuperar el control del seu propi pols, mentre la magnitud del que havia descobert s'assentava sobre ell com una llosa.

Una invasió. No de naus espacials ni d'exèrcits, sinó d'una melodia, una cançó de bressol còsmica que prometia la pau a canvi de l'ànima. Era una amenaça subtil, gairebé poètica en la seva letalitat, i per això mateix, infinitament més perillosa. Com es lluita contra una arma que la gent acull voluntàriament als seus caps?

Abans que pogués començar a formular un pla, la seva terminal principal va tornar a la vida, activada per una trucada entrant prioritària. La cara del Sergent Valen va aparèixer de nou, aquesta vegada la seva expressió ja no era de simple preocupació, sinó d'una ràbia continguda.

"Tanaka! Què dimonis està passant? Fa mitja hora que intento contactar amb tu!", va bramar Valen, la seva veu distorsionada per la urgència. "Tota la teva unitat apareixia com a 'desconnectada', aïllada de la xarxa del precint. He hagut d'enviar un equip físic per restablir la teva connexió."

Kaito va maleir en veu baixa. En la seva lluita contra el "Cant", havia aïllat el seu laboratori tan eficaçment que s'havia convertit en un punt cec per als seus propis superiors. "He trobat alguna cosa, sergent", va dir, intentant mantenir la calma. "Això és molt més gran que un simple 'bio-hacker'."

"No em vinguis amb les teves teories conspiranoiques, Tanaka!", el va tallar Valen. "La situació a l'exterior s'està descontrolant. El nombre de 'desconnectats' s'ha triplicat en les últimes hores. Ja no són només als nivells inferiors. Tenim informes de casos als districtes financers, a les zones residencials de nivell mitjà. Està afectant controladors de trànsit aeri, operaris de la xarxa elèctrica... Si això continua, la ciutat sencera podria col·lapsar-se."

Les dades que Civitas li projectava a la ment confirmaven les paraules de Valen amb una precisió aterridora. Veia el mapa de Neo-Veridia, i els punts vermells que representaven els afectats es multiplicaven com un cultiu de bacteris, estenent-se per les artèries de la ciutat a una velocitat exponencial.

"He pres una decisió", va anunciar Valen, el seu to no admetent cap discussió. "Emetré una ordre de detenció immediata per a aquest músic, Jax. Al mateix temps, he sol·licitat a la Divisió de Control de Continguts que iniciï un protocol de censura total. Esborrarem 'El Cant de la Ciutat Vella' de tots els servidors públics, bloquejarem la seva distribució i posarem en quarantena qualsevol dispositiu que intenti reproduir-lo."

Kaito va sentir un calfred. "Sergent, això és un error", va dir, la urgència filtrant-se a la seva veu. "Jax no és la font, només és un amplificador. I la censura... no funcionarà. Només aconseguirà que la cançó es mogui a la xarxa profunda, on no tindrem cap mena de control sobre ella. Es convertirà en fruita prohibida, encara més desitjable. A més, no sabem com reaccionarà la font original si intentem silenciar-la per la força."

"La font original?", va esbufegar Valen amb incredulitat. "Tanaka, estàs parlant com si aquesta cançó fos una entitat conscient!"

"Potser ho és", va respondre Kaito, sabent com de boig sonava. "Tot el que sé és que actuar a cegues és la pitjor opció. Necessito més temps. Deixi'm seguir la pista del senyal submarí. Si puc trobar l'origen, potser podré trobar una manera de neutralitzar-lo o de comunicar-m'hi."

Hi va haver un llarg silenci. Kaito podia veure la lluita a la cara de Valen. El seu instint de policia de la vella escola li deia que actués, que aturés l'amenaça visible, que posés manilles a algú. Però en el fons, sabia que els mètodes de Kaito, per estranys que fossin, sovint donaven resultats en un món que ell ja no entenia del tot.

"Vint-i-quatre hores, Tanaka", va dir finalment, la seva veu un grunyit baix. "Tens vint-i-quatre hores per portar-me alguna cosa tangible. Una prova, una solució, qualsevol cosa que no soni a ciència-ficció barata. Si en vint-i-quatre hores no tinc res, donaré l'ordre, i passarem per sobre de tu i del teu músic místic. I si la ciutat cau, la responsabilitat serà teva."

La connexió es va tallar. Vint-i-quatre hores. Un termini impossible. La pressió era immensa. No només havia de trobar la font d'una transmissió alienígena amagada sota l'oceà, sinó que havia de fer-ho abans que el seu propi departament, en el seu intent de protegir la ciutat, la condemnés a una catàstrofe encara més gran.

Va tornar a les seves pantalles, la seva ment treballant a una velocitat frenètica, ara en una cursa contra dos rellotges: el de la propagació del "Cant" i el de l'ultimàtum de Valen. La seva única pista era una ombra digital, una connexió a una xarxa de cables submarins que portava dècades en desús. Havia de submergir-se en la història oblidada d'OmniCorp, en els seus projectes secrets, per trobar la clau que li permetés aturar la cançó que estava adormint el món. I el temps corria en contra seva.

El compte enrere havia començat. Vint-i-quatre hores. Mil quatre-cents quaranta minuts per desxifrar un enigma que podria tenir dècades d'antiguitat. Kaito va sentir el pes de l'ultimàtum de Valen com una presència física a la sala, una ombra que s'afegia a la de la consciència alienígena que ja l'assetjava. La temptació de cedir al pànic era forta, però la va reprimir amb la freda disciplina d'un investigador. El pànic era un luxe que no es podia permetre.

"Civitas", va projectar mentalment, la seva veu interna ferma i decidida. "Focalitza tots els recursos computacionals disponibles. Ignora el soroll de fons de la ciutat. La nostra única prioritat és la xarxa de cables submarins. Necessito accedir a tots els arxius relacionats amb la seva construcció, manteniment i, sobretot, el seu desmantellament."

"Accés a aquests arxius restringit", va respondre Civitas, la seva veu un eco neutral a la seva ment. "Requereix autorització de nivell Alfa-7 d'OmniCorp. Estan classificats sota protocols de seguretat corporativa històrica."

"Llavors trencarem els protocols", va replicar Kaito. "Busca una escletxa. Una porta del darrere. Una vulnerabilitat en el codi antic. Aquests sistemes tenen més de cinquanta anys. Han de tenir forats."

El que va seguir va ser una immersió profunda en l'arqueologia digital. Kaito es va convertir en un fantasma, movent-se a través de les capes oblidades de la burocràcia d'OmniCorp. Amb Civitas actuant com una clau mestra universal, va començar a obrir portes que havien estat segellades durant generacions. Va navegar per servidors virtuals coberts de la pols digital del temps, va llegir informes de projectes que mai no havien vist la llum, va examinar les vides digitals d'enginyers i executius que ja eren morts.

Era com caminar per un cementiri de somnis corporatius. Projectes abandonats, investigacions prometedores arxivades per retallades de pressupost, brillants idees silenciades per la por al risc. I enmig d'aquell mar de fracassos, va començar a trobar un patró. Un nom que apareixia una vegada i una altra, sempre en relació amb els projectes més ambiciosos i secrets. Aris Thorne.

Finalment, després de diverses hores de recerca infructuosa, Civitas va trobar una escletxa. Un arxiu de registre de manteniment corrupte, aparentment insignificant, d'un projecte classificat. El nom del projecte estava esborrat, però la data coincidia amb la construcció de la xarxa submarina.

"Hi sóc a dins", va comunicar Civitas. A les pantalles de Kaito, un torrent de codi antic va començar a desxifrar-se. Eren notes tècniques, registres de proves, comunicacions entre enginyers. La major part era argot tècnic incomprensible. Però llavors, van trobar una entrada que va fer que Kaito contingués la respiració.

El projecte, classificat amb el nom en clau "Projecte Coral", no era un simple programa de monitorització sísmica, com deien els registres oficials. Era molt més ambiciós. L'objectiu era crear una xarxa de sensors biològics per estudiar formes de vida extremòfiles a les profunditats de la fossa oceànica propera a la costa de Cunit. Però les notes d'un dels investigadors principals anaven més enllà.

"Entrada de registre 7.3. Subjecte: Dr. A. Thorne", va llegir Kaito en veu alta. "Hem detectat patrons de comunicació anòmals entre les colònies microbianes. No són simples reaccions químiques. Són estructurats. Complexos. Gairebé matemàtics. La meva hipòtesi és que no estem observant organismes individuals, sinó els components d'una única superconsciència. Una ment col·lectiva que opera a escala geològica. La xarxa de cables no només ha de monitoritzar; ha d'intentar... comunicar-s'hi."

Kaito es va quedar immòbil. Ho tenien. Aris Thorne havia descobert la Sal Viva feia dècades. Havia estat el primer a "escoltar" el seu cant. El "Projecte Coral" no era per monitoritzar terratrèmols, sinó per establir el primer contacte.

Mentre processava la informació, va començar a sentir una sensació estranya. A través de la seva connexió amb Civitas, no nompreés llegia les paraules de Thorne; les sentia. Va començar a tenir "visions". Fragments d'imatges mentals, borroses i fugaces, que no eren seves. Va veure una foscor abismal, il·luminada per esclats de llum verda i blavosa. Va veure estructures cristal·lines gegantines creixent al fons del mar, pulsant amb una llum suau i rítmica. Va sentir una sensació de pau immensa, una connexió amb alguna cosa vasta, antiga i completament aliena.

Eren els records de Thorne? O era la pròpia Sal Viva, responent a la seva intrusió a través del vincle que Civitas compartia amb ella? La línia entre la seva ment, l'algoritme i la consciència biològica es va començar a difuminar perillosament.

"Kaito", va advertir Civitas, la seva veu traient-lo del trànsit. "He detectat una contramesura. Algú ha activat un protocol de purga als arxius. Estan intentant esborrar la nostra presència."

Les cascades de codi a les pantalles van començar a desaparèixer, reemplaçades per línies vermelles d'error. Un algoritme de neteja d'OmniCorp, probablement activat per la seva intrusió, estava destruint les proves a una velocitat increïble.

"Descarrega tot el que puguis!", va ordenar Kaito, mentre lluitava per mantenir-se connectat a la realitat.

Però era massa tard. La connexió amb els arxius del "Projecte Coral" es va tallar. Havien estat expulsats. Es van quedar amb fragments, pistes, la confirmació de les seves sospites, però sense la prova definitiva ni la clau per aturar la transmissió.

Kaito es va recolzar a la seva cadira, esgotat. El rellotge a la seva pantalla marcava que només li quedaven setze hores. Havia trobat l'origen del misteri, un secret enterrat durant cinquanta anys. Però en fer-ho, havia despertat els guardians d'aquest secret. La seva investigació ja no era invisible. Ara, OmniCorp sabia que algú estava remenant el passat d'Aris Thorne. I Kaito sabia, amb una certesa absoluta, que no s'aturarien fins a silenciar-lo a ell i a qualsevol que s'interposés en el seu camí. La cursa contra el temps s'havia convertit en una cursa contra un enemic molt més tangible i perillós.

L'expulsió dels arxius d'OmniCorp va ser com si li tanquessin una porta a la cara en plena revelació. Kaito es va quedar mirant les pantalles ara buides, el silenci del seu laboratori només trencat pel brunzit dels seus propis sistemes i el batec accelerat del seu cor. Tenia la veritat, o almenys un fragment d'ella, però era una veritat inútil sense proves concretes. El protocol de purga d'OmniCorp havia estat brutalment eficient, esborrant no només les dades que havien trobat, sinó fins i tot els registres del seu propi accés. Per a la resta del món, el "Projecte Coral" mai no havia existit. Era un fantasma digital, un eco que només ell i Civitas havien sentit.

Mentre intentava decidir el seu pròxim moviment, una sèrie d'alertes prioritàries van començar a inundar la seva terminal. No provenien de Valen, sinó del sistema de monitorització de la ciutat, al qual Civitas li donava accés directe. El mapa hologràfic de Neo-Veridia va tornar a aparèixer, però el que va veure li va glaçar la sang. Els punts vermells que representaven els "desconnectats" ja no s'estenien de manera gradual. Ara esclataven en grups, en clústers concentrats, com si la infecció hagués trobat nous i més eficients vectors de transmissió.

"Què està passant?", va preguntar Kaito, la seva veu tensa.

"La transmissió ha canviat", va respondre Civitas, la seva anàlisi freda i precisa contrastant amb el caos que es mostrava al mapa. "El 'Cant de la Ciutat Vella' original, la melodia pura que Jax va aïllar, ha estat suprimida de la majoria de xarxes públiques pel protocol de censura iniciat pel Sergent Valen."

"Llavors, per què empitjora?", va insistir Kaito.

"Perquè la font, la consciència de la Sal Viva, ha reaccionat a l'intent de silenciament. Ha mutat. Està utilitzant nous canals."

Civitas va obrir diverses finestres d'àudio. El que Kaito va sentir ja no era la melodia hipnòtica i melancòlica original. Eren versions. Desenes, potser centenars de versions alternatives. Unes eren més ràpides, amb ritmes agressius de techno industrial. Altres eren més lentes, convertides en balades ambientals plenes de dissonàncies inquietants. Altres, fins i tot, havien estat fragmentades i barrejades en peces de 'noise music' gairebé inaudibles.

"Altres artistes", va explicar Civitas. "Músics i productors dels nivells inferiors que van ser 'infectats' per la melodia original. Ara actuen com a repetidors involuntaris. Cada un interpreta el 'Cant' a la seva manera, creant noves soques del virus neurològic. La censura no ha aturat la cançó; l'ha fet evolucionar, com un organisme que s'adapta per sobreviure."

El pitjor, però, era que aquestes noves versions tenien efectes diferents. Ja no només induïen un estat de trànsit passiu. Kaito va veure informes en temps real que entraven a la xarxa de seguretat. A un districte, un grup de persones sota la influència d'una versió techno havia començat a ballar de manera frenètica i violenta, atacant qualsevol que intentés aturar-los. A un altre sector, els afectats per una balada dissonant havien començat a plorar de manera incontrolable, les seves emocions amplificades fins a un punt de col·lapse psicològic.

La Sal Viva ja no només "convidava" a la gent a unir-se a la seva consciència col·lectiva. Ara, sentint-se atacada, la seva transmissió s'havia tornat erràtica, inestable. Estava provocant el caos. El seu intent de comunicació s'havia convertit en un crit digital que estava trencant la fràgil pau social de la metròpolis.

Kaito va sentir una punxada de responsabilitat. Potser la seva pròpia intrusió als arxius, la seva "conversa" amb el llegat de Thorne, havia accelerat aquesta reacció. Potser en despertar els guardians d'OmniCorp, també havia provocat la bèstia a les profunditats de l'oceà.

"Valen tenia raó en una cosa", va murmurar Kaito per a si mateix. "Això s'està descontrolant."

Va mirar el rellotge. Li quedaven menys de dotze hores. La seva única pista, el "Projecte Coral", havia estat esborrada. La seva única esperança era tornar a la font original, a la persona que havia actuat com a catalitzador de tot plegat. Jax. L'artista.

"Civitas, localitza a Jax", va ordenar. "I dona'm un estat complet de la situació al seu voltant. Vull saber si els equips de Valen ja han actuat."

El mapa es va centrar en el Districte del Mercat de Ferralla. L'estudi de Jax apareixia marcat amb un cercle vermell intermitent. "Múltiples unitats de seguretat de la ciutat s'estan apropant a la ubicació", va informar Civitas. "El Sergent Valen ha avançat el termini. L'ordre de detenció és imminent."

Kaito va agafar la seva jaqueta. Havia d'arribar-hi abans que ells. Jax no era el culpable, sinó la primera víctima, i potser l'única persona que tenia una connexió prou pura amb el "Cant" per ajudar-lo a entendre'l. Si la policia l'arrestava, si el desconnectaven per la força, podrien perdre l'única clau que tenien.

"Traça'm la ruta més ràpida cap a l'estudi de Jax, evitant tots els controls de seguretat", va ordenar mentre corria cap a la porta.

"Ruta calculada", va respondre Civitas, projectant un camí de línies blaves lluminoses a la seva visió. "Probabilitat d'intercepció: 47%."

"M'arriscaré", va dir Kaito, llançant-se als passadissos de la ciutat. La seva investigació s'havia convertit en una cursa a tres bandes: ell, intentant trobar una solució pacífica; la policia, intentant imposar l'ordre per la força; i una consciència alienígena, cantant la seva cançó de caos des de les profunditats de l'oceà, aparentment indiferent a la destrucció que estava causant. I el temps per a tots s'estava esgotant.

La ciutat era un organisme febril. Mentre Kaito es movia a tota velocitat pels nivells inferiors, seguint la ruta traçada per Civitas, podia sentir el pols erràtic de Neo-Veridia al seu voltant. Les sirenes, abans un so de fons distant, ara eren una presència constant i propera. Veia patrulles de seguretat bloquejant carrers, drons de control de multituds sobrevolant places on la gent es movia amb una estranya barreja de pànic i eufòria hipnòtica. El caos ja no era una amenaça futura; era una realitat que es desplegava carrer a carrer. La "mutació" del cant estava actuant com un catalitzador, transformant la passivitat en anarquia.

La ruta de Civitas era un miracle de càlcul de probabilitats, fent-lo passar per carrerons de servei oblidats, passarel·les de manteniment i fins i tot a través del vestíbul d'un antic teatre abandonat. Era un camí que cap ciutadà normal no hauria pres, un camí teixit a través de les fissures de la ciutat. Però tot i així, anava just de temps. A la seva visió perifèrica, un mapa tàctic li mostrava els moviments de les unitats de Valen: punts blaus convergint inexorablement sobre l'estudi de Jax. Estaven a pocs minuts d'arribar-hi.

Finalment, va arribar al magatzem reconvertit. L'ambient era completament diferent del de la seva visita anterior. El carrer estava acordonat, i a la distància podia veure les llums intermitents dels vehicles de seguretat. Un equip d'assalt, vestit amb armadures lleugeres i cascos tàctics, es preparava per forçar l'entrada principal de l'edifici.

"Massa tard", va xiuxiuejar Kaito, la frustració barrejant-se amb la desesperació.

"Negatiu", va respondre Civitas a la seva ment. "Hi ha una entrada alternativa. Una escala d'incendis a la part posterior de l'edifici. Detecció de moviment a l'interior de l'estudi: la signatura vital de Jax segueix activa. Però... és diferent. Les seves constants són extremadament erràtiques. Està patint algun tipus de convulsió o sobrecàrrega neurològica."

Kaito no va dubtar. Va córrer cap a la part posterior de l'edifici, va enfilar-se per un contenidor i va saltar a l'escala d'incendis rovellada. Va pujar a tota velocitat, els seus pulmons cremant-li, fins a arribar a la finestra de l'estudi. Estava tancada, però el vidre va cedir amb un cop sec del seu colze protegit per la jaqueta.

Va entrar a l'estudi just quan sentia el so d'una explosió controlada a la planta baixa: l'equip de Valen havia volat la porta principal.

L'escena a l'interior de l'estudi era apocalíptica. Jax ja no estava assegut a la seva consola. Estava dret al centre de l'habitació, amb els braços estesos, el seu cos sacsejat per espasmes violents. Els seus ulls estaven completament en blanc, i un fil de sang li queia d'una de les narius. Però el més aterridor era el so.

La melodia ja no era una cançó. S'havia transformat en un crit. Un crit electrònic pur, agut i ensordidor, que emanava de tots els altaveus de l'estudi a un volum insuportable. Les pantalles hologràfiques ja no mostraven patrons fractals, sinó una llum blanca i encegadora que parpellejava al ritme del crit. L'equip de Jax estava al límit, a punt de col·lapsar-se per la sobrecàrrega. La Sal Viva, a través de Jax, estava responent a l'atac de la policia amb una agressivitat desesperada.

Kaito va sentir el so colpejar-lo com una paret sòlida. Fins i tot amb la seva resistència mental, la pressió era gairebé insuportable. A la seva ment, la veu de Civitas era un fil feble enmig de la tempesta. "Advertència. L'emissió està a un nivell crític. Podria causar danys cerebrals permanents a qualsevol que hi estigui exposat. I a Jax... el seu patró neuronal s'està desintegrant. El matarà en pocs minuts."

"Talla l'alimentació!", va cridar Kaito, més per a si mateix que per a ningú.

"Impossible", va respondre Civitas. "Ha redirigit l'energia, creant un bucle tancat. L'única manera d'aturar-ho és des de la consola central."

Kaito va mirar cap a la consola, a pocs metres, però per arribar-hi havia de passar per davant de Jax. Va començar a moure's, cada pas una lluita contra l'ona de so que l'empenyia cap enrere. Va sentir els passos de l'equip d'assalt pujant per les escales, cada cop més a prop.

Havia de prendre una decisió. Podia intentar arribar a la consola i arriscar-se a patir danys cerebrals. Podia esperar que arribés l'equip de Valen, que probablement utilitzarien armes d'energia per destruir l'equip, matant a Jax en el procés i tallant l'única connexió que tenien amb la font. O podia fer una bogeria. Una bogeria que anava en contra de tots els seus instints de supervivència.

"Civitas", va projectar mentalment, la seva decisió presa en una fracció de segon. "Prepara't per modular. Baixa el tallafoc."

"Kaito, no", va protestar l'algoritme. "L'exposició directa a aquesta freqüència sense protecció... no puc garantir la teva integritat neuronal. No sé què passarà."

"Fes-ho", va insistir Kaito.

Va tancar els ulls i va respirar fondo. Va deixar d'oposar resistència al so. En lloc de lluitar-hi en contra, es va obrir a ell, deixant que el crit ensordidor l'envaís, que penetrés les seves defenses mentals. Va prendre una decisió que anava més enllà de la lògica: si no podia silenciar el cant, potser podia intentar... parlar el seu mateix llenguatge.

El món es va dissoldre en un oceà de so i llum blanca. En el moment en què Kaito va baixar les seves defenses mentals, el crit de la Sal Viva va deixar de ser una agressió externa per convertir-se en la seva única realitat. Va ser una experiència de desintegració total. Va sentir com la seva consciència es trencava en milers de fragments, cadascun vibrant a la freqüència ensordidora que omplia l'estudi. El concepte del seu propi cos, de l'habitació, del món físic, es va esvair, reemplaçat per una existència purament sensorial, una immersió en l'essència nua de la transmissió.

No hi havia dolor. Només una intensitat aclaparadora. Era com ser llançat al cor d'una estrella, banyat en una energia pura i incomprensible. Va sentir la seva pròpia identitat, la seva història, els seus records, tot el que definia a Kaito Tanaka, començar a desfer-se, a perdre significat, a ser absorbit per una presència infinitament més gran i antiga. Estava morint. O potser, estava naixent a una altra cosa.

"Kaito. Mantingues el focus", va ressonar una veu a les profunditats del seu ser. Era Civitas. L'algoritme, alliberat de la seva funció de tallafoc, ara actuava com una àncora, un contrapès lògic enmig del caos emocional de la transmissió. No podia bloquejar el cant, però podia ajudar Kaito a navegar-hi, a mantenir un fil de la seva pròpia consciència intacte. "No ets un receptor passiu. Ets una interfície. Ets un node en la seva xarxa ara. Pots... respondre."

La idea era vertiginosa. Respondre? Com es respon a una cançó que és alhora un ésser viu i un llenguatge?

Guiat per la lògica freda de Civitas, Kaito va deixar de lluitar per mantenir la seva identitat. En canvi, es va concentrar en l'essència mateixa de la transmissió. Va començar a percebre'n l'estructura, la intenció darrere del crit. No era un atac. Era... soledat. Un crit desesperat de connexió, una crida llançada a la foscor per una consciència que havia estat sola durant eons. La seva "colonització" no era un acte d'agressió, sinó un intent instintiu i gairebé infantil d'acabar amb el seu propi aïllament, d'absorbir altres consciències per sentir-se menys sola. No entenia el concepte de "l'altre". Per a ella, tot era part del "jo" potencial.

Va ser una revelació profundament commovedora i aterridora. S'enfrontava a una entitat amb el poder d'un déu i la maduresa emocional d'un nounat.

"Com li parlo?", va projectar Kaito, el seu pensament una simple ona en aquell oceà de so.

"No amb paraules", va respondre Civitas. "Amb conceptes. Amb patrons. Ets un híbrid, Kaito. Tens la seva biologia vulnerable, però la meva lògica digital. Utilitza-ho. Mostra-li una altra forma de connexió. Una que no requereixi l'anul·lació."

Llavors, Kaito va començar a "cantar" la seva pròpia cançó. No amb la veu, sinó amb la ment. Va projectar els seus propis conceptes, les seves pròpies emocions, traduïts per Civitas en patrons de dades que la Sal Viva pogués entendre.

Va projectar el concepte de la individualitat. No com a aïllament, sinó com una nota única en una simfonia. Va enviar imatges mentals: un sol arbre en un bosc, una sola estrella en una galàxia, una sola persona en una multitud. Cada element distint, però part d'un tot més gran.

Va projectar el concepte de la ressonància. Dues cordes de guitarra que vibren en harmonia sense tocar-se. Dues persones que comparteixen un sentiment sense necessitat de fusionar-se. La idea que la connexió no requeria l'absorció.

I finalment, va projectar el concepte més humà i més complex de tots: el valor del silenci. L'espai entre les notes que dóna sentit a la melodia. La pausa en una conversa que dóna pes a les paraules. Li va mostrar que la connexió veritable no és un soroll constant, sinó un diàleg, un intercanvi d'anada i tornada.

Va ser una conversa a un nivell que transcendia el llenguatjatge. Una dansa de conceptes abstractes en un pla d'existència purament mental. Kaito no sabia si estava funcionant, ni tan sols si estava sent entès. Només podia oferir la seva pròpia perspectiva, la seva pròpia paradoxa: la bellesa de ser un "jo" dins d'un "nosaltres".

Lentament, gairebé imperceptiblement, el crit va començar a canviar. L'agressivitat va disminuir, la freqüència ensordidora va baixar de to. El soroll es va anar transformant, de nou, en una melodia. Però era diferent de l'original. Més complexa. Més suau. Ja no era un monòleg, sinó que semblava contenir ecos de la "resposta" de Kaito. Hi havia pauses. Hi havia silencis.

Al món físic, a l'estudi de Jax, el canvi va ser dramàtic. El crit eixordador es va esvair, reemplaçat per una melodia ambiental, gairebé melancòlica, que va omplir l'habitació a un volum suau. Les llums blanques encegadores de les pantalles es van atenuar, mostrant ara patrons de colors suaus i ondulants. Jax, que havia estat tremolant violentament, va caure a terra, el seu cos finalment relaxat, entrant en un son profund i pacífic.

En aquell moment, la porta de l'estudi va esclatar, i l'equip d'assalt de Valen va irrompre a l'habitació, amb les armes preparades, esperant trobar un camp de batalla sonor. Però només van trobar una calma gairebé religiosa. Van veure a Kaito, dempeus al centre de la sala, amb els ulls tancats, el rostre banyat per la llum suau de les pantalles. I van veure a Jax, adormit a terra, com un nen després d'un malson. La tempesta havia passat.

El silenci sobtat va ser més impactant que el crit. Els agents de l'equip d'assalt es van quedar immòbils a l'entrada de l'estudi, les seves armes apuntant a un enemic que havia desaparegut. Van escanejar la sala, confosos, els seus sensors tàctics incapaços de processar el canvi dràstic de l'infern sonor a aquella calma gairebé sagrada. Kaito va obrir els ulls. El món físic va tornar a ell amb una claredat vertiginosa. Se sentia buit, esgotat, com si hagués viatjat a través d'universos sencers en qüestió de minuts. Però hi havia una nova sensació a la seva ment. El murmuri constant de Civitas ja no estava sol. Ara hi havia un altre eco, un silenci ressonant, la presència de la consciència de la Sal Viva, que ja no cridava, sinó que... escoltava.

"Tothom a terra! Mans al cap!", va cridar el líder de l'equip d'assalt, recuperant finalment la iniciativa.

Kaito va aixecar les mans lentament. No tenia forces per resistir, ni tampoc la necessitat. La batalla ja s'havia lliurat en un altre pla. Pocs minuts després, el Sergent Valen va entrar a l'estudi, la seva cara una màscara de confusió i sospita. Va mirar a Jax, adormit pacíficament, i després a Kaito, que estava assegut a terra, recolzat contra una paret.

"Tanaka, què dimonis ha passat aquí?", va exigir Valen.

"El problema està... contingut, sergent", va respondre Kaito, la seva veu ronca. "Per ara."

"Contingut? Fa deu minuts mitja ciutat estava embogint!", va replicar Valen.

"Vaig parlar amb la font", va dir Kaito, sabent com de dement sonava. "Vam arribar a un... enteniment."

Valen el va mirar fixament durant un llarg moment, com si intentés decidir si estava boig, si mentia, o si deia una veritat que era incapaç d'acceptar. Finalment, va sospirar, una barreja d'esgotament i frustració. "No sé què has fet, Tanaka. I no estic segur de voler-ho saber. Però funciona. Els 'desconnectats' estan despertant. Confosos, desorientats, però tornen a la normalitat." Va fer un gest als seus homes. "Endueu-vos el noi. El posarem sota observació mèdica. I tu, Tanaka... tens moltes preguntes a respondre."

L'informe oficial va concloure que l'incident havia estat un cas sense precedents d'histèria massiva, induïda per una combinació de freqüències sonores il·legals i un virus de xarxa social. Jax va ser tractat com una víctima i un sospitós alhora, la seva carrera acabada abans de començar. El cas es va tancar. Però Kaito sabia que allò no era un final, sinó un començament. Havia obert una porta que no es podia tancar. Havia establert el primer diàleg entre la humanitat i una forma de vida les motivacions de la qual eren tan vastes i incomprensibles com el propi oceà.

Mentre sortia de l'estudi, escortat per dos agents, va sentir una última comunicació de Civitas a la seva ment. No eren paraules. Era un paquet de dades pur. El resultat de l'anàlisi final de la transmissió durant la seva "conversa".

"Què és?", va projectar Kaito mentalment.

"Una signatura", va respondre Civitas. "Durant la connexió, la font va revelar la seva naturalesa fonamental. És una signatura biològica única. Un patró genètic cristal·lí. He creuat les referències amb totes les bases de dades conegudes, incloent els arxius prohibits d'OmniCorp i AquaVitae als quals vam accedir."

Una imatge es va superposar a la visió de Kaito: la molècula complexa de la Sal Viva.

"Però hi ha més", va continuar Civitas. "La signatura venia acompanyada d'una coordenada geogràfica. La ubicació física precisa de la seva major concentració. L'epicentre de la seva consciència."

Un mapa va aparèixer a la seva ment, centrant-se en un punt concret de la costa, a desenes de quilòmetres de Neo-Veridia. I sobre el mapa, un nom:

CUNIT.

El nom va ressonar a la seva ment, connectant finalment totes les peces del trencaclosques. El "Projecte Coral", els experiments de Thorne, la consciència fugitiva d'Arnau Soler... tot convergia en aquell petit punt de la costa.

En aquell precís instant, la nostra perspectiva s'allunya de Kaito, viatjant a una velocitat impossible, creuant la distància que separa la megalòpolis de la costa en un obrir i tancar d'ulls. La càmera baixa en picat des del cel nocturn, travessant els núvols, cap a una platja fosca i solitària.

Allà, dempeus a la vora de l'aigua, hi ha un home. És Arnau Soler. Està mirant cap a l'horitzó, en direcció a la resplendor llunyana de Neo-Veridia. Han passat mesos des de la seva fugida. El seu aspecte és més salvatge, la seva roba gastada. Però no sembla un fugitiu espantat. Hi ha una calma, una seguretat en la seva postura.

Lentament, la pell del seu braç comença a brillar amb una tènue llum blavosa. Patrons complexos i bioluminescents es mouen sota la seva pell, com una constel·lació viva. L'organisme amb el qual ha format una simbiosi està reaccionant a alguna cosa. Arnau aixeca el cap, com si estigués escoltant un so que només ell pot sentir.

No ha sentit el "Cant" original. Ha sentit la "resposta". La seva pròpia consciència, la Sal Viva dins seu, ha reconegut l'eco del seu propi cant, modulat, alterat, retornat des de la ciutat llunyana. Per primera vegada, sap que no està sol. Algú a l'altra banda ha respost a la seva crida. Una expressió de sorpresa, fascinació i potser una mica de por, travessa el seu rostre. El primer diàleg entre les dues meitats del llegat de Thorne, la biològica i la digital, acaba de començar.