Paradoxes Nocturnes

  Silas Vance existia en un espai suspès entre el passat i el present, un taller on el tic-tac dels rellotges havia estat substituït pel brunzit constant de sistemes de refrigeració i el murmuri silenciós de terabytes de dades en processament. El seu apartament, enclavat en un dels nivells intermedis de Neo-Veridia, era una cova d'Aladí tecnològica, un santuari dedicat a la resurrecció digital. La llum que s'esmunyia per la finestra blindada, una escletxa en la nit perpètua de la metròpolis, era artificial, freda, i mai no arribava a il·luminar del tot les piles de components antics que s'amuntegaven a les cantonades: terminals de vidre catòdic, discs durs magnètics de l'era pre-quàntica, i consoles de navegació neuronal que feia dècades que havien quedat obsoletes. Aquest museu de la tecnologia oblidada convivia en una harmonia caòtica amb l'equipament d'última generació que ocupava el centre de l'habitació: una cadira d'immersió ergonòmica, un conjunt ...

L'amagatall virtual d'Els Nits era un espai digital segur, construït sobre servidors fantasma i xifratges de múltiples capes, un reducte que s'havia tornat essencial en la seva lluita contra les corporacions que volien controlar el flux d'informació. Echo, Byte i Glitch estaven reunits en una sala de conferències virtual, les seves representacions digitals (avatars) flotant al voltant d'una taula de projecció hologràfica que mostrava dades complexes. L'ambient era tens; havien estat rastrejant aquella anomalia durant mesos, una seqüència de codi esquiva que semblava burlar-se de qualsevol intent d'anàlisi.

La ciutat es diu Neo-Veridia. Una metròpolis vertical, on la llum solar és un luxe i la vida transcorre en els nivells inferiors, entre gratacels infinits i autopistes aèries plenes de trànsit autònom. Cada racó està dissenyat per a l'eficiència, per a l'ordre.

L'aire a l'interior dels Laboratoris Subterrani Subaquàtics d'AquaVitae tenia una olor peculiar. No era només la salinitat artificial que esperaries d'una planta de producció de sal marina sintètica; hi havia una nota metàl·lica subtil, gairebé imperceptible, com de circuit sobreescalfat, barrejada amb una dolçor química que Arnau Soler no aconseguia identificar. Era una olor que li feia venir un lleuger mal de cap, una sensació de malestar que havia anat creixent durant les últimes setmanes, coincidint amb l'inici de les anomalies. Estava a gairebé cinquanta metres sota el nivell del mar, en un complex futurista excavat a la roca mare sota el llit marí, a pocs quilòmetres de la costa de Cunit. Un lloc dissenyat per a l'eficiència màxima, allunyat de les mirades indiscretes i dels efectes imprevisibles del món exterior.